TIPUS ARTRÒPODES

Són eumetazous, bilaterals, troblàstics, celomats, segmentats i presenten potes articulades. Hi ha diversos subtipus:

- subtipus trilobites : fòssils.

- subtipus quelicerats: tenen quelícers (pinces): aranyes, escorpins, àcars.

- subtipus creustacis: són birramats.

- subtipus unirramis: centpeus, milpeus i insectes.

És important perquè és el grup que presenta una diversitat més gran. S´han descrit un milió d´espècies diferents d´artròpodes. És el tipus amb més diversitat tant del regne vegetal com animal.

L´ordre dels coleòpters (escarbats) conté més espècies que qualsevol tipus d´espècie animal o vegetal (300.000 espècies diferents).

És el grup d´animals amb més èxit evolutiu perquè s´han diversificat més. La raó ha estat perquè:

1. Tagmosi.

2. Presenten exoesquelet rígid.

3.Presenten metamorfosi (insectes).

Tant els artròpodes com els anèl·lids provenen d´un avantpassat comú que presentaria estructures repetides, que faciliten que es puguin produir mutacions d´un o més segments i donar especialització i, com que manté les condicions antigues als altres segments, poden experimentar moltes mutacions.

Cada grup de segments amb una funció especialitzada és un tagma (defensiu, locomoció o ofensiu).

Si les variacions no queden fixades, es perd la diversitat. L´estructura que fa que quedin fixades és l´exoesquelet rígid de quitina.

La metamorfosi permet que hagi 2 estadis completament diferents i evita la competència entre les fases del desenvolupament.

ESTRUCTURA DE L´EXOESQUELET

Està format a tot el grup per quitina més escleroproteïnes. L´escleroproteïnes són proteïnes fibroses molt riques en sofre que formen ponts disulfurs. Són estructures compactes i molt rígidfes. Dins de cada grup hi ha especificitats. Els animals terrestres i els quelícers tenen lipopolisacàrids i lipoproteïnes que donen substàncies de cera, que impermeabilitzen els teixits per evitar la deshidratació.

Els aquàtics, a més, tenen un exoesquelet més ebdurit perquè incorporen substàncies minerals (CaCO3) que impregna les les malles de quitina i escleroproteïnes. Són sintetitzades per l´hipodermis i es van dipositant sobre l´individu.

L´esquelet també s´anomena cutícula. Hi ha 2 parts:

-Epicutícula (per sobre): és una capa fina i que protegeix de la deshidratació. Als animals hi ha lipoproteïnes i sedes i enfront els agents fisiològics externs i pesticides.

-Procutícula (per sota): més gruixuda, és la part endurida i està formada per quitina més escleroproteïnes.

L´exoesquelet recubreix les superficies externes e internes del cos de l´individu. Quan hi ha 1 articulació, també està recoberta per exoesquelet.

La part de dins serà molt poc endurida (molt poc esclerotitzada). La part de fora  serà molt esclerotitzada. La part externa serveix per fixar els músculs flexors i extensors. Per primer cop, la musculatura pot fixar-se a substàncies rígides de suport. L´intestí és la única part de l´aparell digestiu sense exoesquelet perquè es realitza l´absorció de nutrients.

 

Els problemes que presenten són:

1. Si no té 1 mecanisme per mudar l´exoesquelet, no pot créixer. Al entrar l´artròpode en muda o ecdisi, que està controlada hormonalment mitjançant una hormona (ecdisoma, que també regula la metamorfòsi). Un artròpode experimenta de 4 a 6 mudes fins arribar a adult.

2. Tenen la grandària limitada perquè com més gran siguin, més pesats seran i no podrien suportar el pes de l´exoesquelet. Els crustacis són els únics grans artròpodes perquè no són pesats a l´aigua pel principi d´Arquímedes.

CARACTERÍSTIQUES COMUNES ALS ARTRÒPODES

· Són celomats i tots tenen un celoma molt reduït i limitat al voltant dels òrgans sexuals i excretors. Té com a funció important que els permet desplaçar-se mitjançant i músculs i potes articulades.

· Els anèl·lids presentaven un aparell circulatori tancat, però els artròpodes presenten un aparell circulatori obert perquè tenen un aparell respiratori molt desenvolupat i que arriba a tot arreu mitjançant tubs. Els insectes són individus perforats perquè tenen l´aparell respiratori com una sèrie de tubs ramificats i tenen l´interior recobert de cutícula, que cada cop es va fent més dura. És un tub en forma de punxa. A la part final s´injecta dins de la cèl·lula i l´oxígen arriba directament a la mitocòndria.

SUBTIPUS TRILOBITES

Tenen 3 lòbuls.

Són fòssils. L´altre característica és que tenen apèndixs birramis.

Només els trilobites i els crustacis tenen apèndixs birramis.

La part de fora serveix per respirar i, la part de dins, per la locomoció.

SUBTIPUS QUELICERATS

Tenen com a característiques:

· Tots tenen quelícers (pinces) amb funció alimentària i defensiva, que els serveixen per atrapar les preses.

· Tenen el cos dividit en 2 tagmes: cefalotòrax (que presenta tots els apèndixs) i abdomen (excepte els escorpins tots en forma de sac).

El cefalotòrax porta:

-1 parell de quelícers.

-1 parell d´apèndixs pedipalps amb funció sensitiva-tàctil. També relacionat amb la reproducció.

-4 parells de potes caminadores.

Classe aràcnids

Els aràcnids tenen:

· Boca amandibulada i amb petit porus i pap digestiu. S´alimenta mitjançant succió.

· Són tots carnívors i depredadors.

· Inmovilitzen mitjançant els quelícersq, sovint, tenen glàndules verinoses que secreten líquid neurotòxic que paralitza la presa.

· És l´únic grup sense antenes.

· No tenen ulls compostos, tenen fins a 8 ulls simples (aranyes). Són sensibles al canvi d´intensitat de llum i al moviment, però no tenen imatge.

· Detecten la presa mitjançant les estructures tàctils i mecanoreceptors que els recobreixen el cos. Tenen terminacions nervioses (mecanoreceptores) que són estructures sensibles a les vibracions. Són peludes.

· Sistema nerviós amb ganglis fusionats al cefalotòrax. Són hiponeurics (ventralment).

A l´abdomen tenen:

· Estructures respiratòries internes, amb dos tipus de respiració:

¨    Invaginació de la cutícula: la superfície interna està invaginada i és on s´intercanvien els gasos. Es dóna a ambients humits.

¨    Sistema traqueal amb cecs. L´oxígen és transportat a totes les cèl·lules del cos.

·      Tenen  tubs de Malpighi. Són molt impermeables per les sedes i la quitina, que impedeixen que perdin aigua. Mitjançant l´orina sòlida (àcid úric) tampoc perden aigua. L´excrecció es fa a través  dels tubs de Malpighi, que aboquen l´excrecció nitrogenada amb els excrements.

·      La fecundació és interna mitjançant ovaris i testicles. Són espècies dioiques. Els 2 òrgans es troben a l´abdomen.

·      Glàndules que produeixen seda per desplaçar-se. També serveix per atrapar les preses i per a la reproducció perquè els mascles produeixen paquets d´espermatozoides que s´envolten de seda, es col·loquen al terra i, mitjançant els pedipalps, els introdueix al porus genital femení. La seda és una proteïna esclerosa sintetitzada per les glàndules de la seda. És un líquid, que quan entra en contacte amb l´aire, solidifica. No tenen una còpula directa, sino indirecta. La femella embolcalla els ous fecundats amb seda i, o bé els enterren per conservar la humitat, o bé els enganxa a la teranyina per evitar depredadors, o els porten a l´esquena.

ORDRE ESCORPIÒNIDS

Els escorpins tenen l´abdomen segmentat en preabdomen i postabdomen (cua). Han invertit la grandària dels priemrs apèndixs. Els quelícers són petits i grossos els apèndixs pedipalps. La glàndula produeix paralitzacions mitjançant el líquid neurotòxic, injectat mitjançant la cua.  La presa és aguantada amb els pedipalps i succionada.

Els pedipalps no són introduïts a l´orifici genital de la femella. A la reproducció tenen parades nupcials espectaculars. El mascle agafa la femella mitjançant els pedipalps i formen un espermatòfor (ha de ser un escorpí madur sexualment). Col·loquen la gota d´esperma a sobre amb un peduncle i un sistema de palanca. Dipositen l´espermatòfor a terra i col·loquen l´abdomen de la femella sobre l´espermatòfor, es dispara la palanca i, l´esperma, entra a dins de l´abdomen de la femella. La fecundació és interna. Segueixen un desenvolupament de diferents tipus:

-ovovivípar (la femella dóna protecció a l´ou perquè es desenvolupi a dins. No el nodreix.

-Vivípars (tenen un període de gestació d´uns 15 anys i dóna protecció i aliment als embrions; transporten les cries a sobre fins que esclerotitzen el seu exoesquelet).

Els subfilum dels quelicerats és tipus artròpodes, subtipus quelicerats, classe aràcnids...

· ordre aràcnids: aranyes

· ordre escorpiònids: escorpins

· ordre acarins: àcars.

ORDRE ACARINS

 No es poden distingir els diferents tagmes. El cefalotòrax i l´abdomen apareixen fusionats.

Els quelícers i pedipalps són molt diferenciats perquè són aquelicerats, ja que xuclen i són paràsits. No tenen mandíbules, però han modificat els apèndixs bucals per tallar, triturar... depenent de l´alimentació. Han colonitzat tots els ambients.

Malgrat que no presentin molta diversitat, han tingut molt èxit evolutiu.

Els àcars són organismes microscopis (<1 mm ).

Les paparres són de tamany petit (aproximadament 3 cm).

Els àcars estan colonitzant els folículs piloso i els folículs sebacis d´aquells animals joves que contenen gran quantitat de lubricant a la pell. Formen les espinilles.

Els Sarcoples formen la sarna (infecció de la pell causada pels àcars). Sobretot les femelles s´introdueixen  dins la pell i excaven galeries i van dipositant els seus ous.

Als vells i a la població infantil, provoquen problemes directes perquè produeixen toxines que produeixen al·lèrgies que afecten  les mucoses respiratòries.  Provoquen l´asma. Són els àcars de la casa i de la pols.

Les paparres es diferencien en que s´alimenten de sang dels vertebrats que parasiten. La femella necessita més sang i presenta dimorfisme sexual. La femella té l´exoesquelet menys esclerotitzat que el mascle i serà més tova i podrà xuclar molta més sang, augmentant més el seu volum.

Als xucladors, els quelícers i palps tenen les peces modificades per xuclar. Presenten com a problema que causaran malalties de forma directa. Si hi ha moltes poden patir anèmia. Si són animals sense hoste específic, poden diseminar les malalties. Poden transmetre malalties per bacteris (Rickettsies, que causa el tifus). També poden transmetre la babesiosi (Babesia: esporozous)  perquè són intraglobulars dels glòbuls vermells.

El Plasmodium (malaria) també pot ser transmés.

SUBTIPUS CRUSTACIS

Els crustacis són artròpodes amb crosta d´exoesquelet més endurit, perquè tenen quitina, escleroproteïnes i, a més, sals càlciques. Són els més grans perquè són els únics que no són penalitzats pel pes del seu exoesquelet.

Les característiques comunes quant a hàbitat és que la majoria són aquàtics. Es troben a aigua dolça, marina i al terra. Els que es troben al terra són isòpodes (que s´enrotllen formant una bola perquè tenen la part dorsal molt esclerotitzada i la part ventral poc. Són molt segmentats. Quan hi ha falta d´humitat o perill, s´enrotllen). Són les “cochinilles d´humitat” i “porquet de Sant Antoni”.

Són importants perquè hi ha aquàtics marins o d´aigua dolça que generalment són paràsits a l´estat larvari.

Són tots de vida lliure i també alguns sèssils. Els sèssils marins són la classe dels citrípedes.

 

Els copèpodes són importants perquè són els metazous més importants del zooplàncton. Es troben a la base de les cadenes tròfiques aquàtiques.

 

Els malacostracis inclou el grup dels decàpodes (llagosta, cranc...).

CARACTERÍSTIQUES DISTINTIVES DEL GRUP

Les característiques distintives dels crustacis són:

· Són els únics artròpodes que tenen 2 parells d´antenes a la zona del cap.

· Són els únics que presenten apèndixs birramis.

· Tant els crustacis (aquàtics) com els insectes (terrestres) són mandibulats. Tenen 3 apèndixs amb funció ingestiva a la regió del cap.

· Tenen 3 tagmes ben formats, encara que el cap i el tòrax estan units molts cops.

· Tenen 1 parell d´apèndixs per segment que solen ser birramis, encara que en alguns grups, els apèndixs que primer ern birramis, passen a ser unirramis per desplaçar-se sobre la terra.

· Porten brànquies amb funció d´intercanvi  de gasos i regulació iònica. A l´aigua dolça, capten  activament el ClNa i als marins, excretaran l´excés de NaCl. La brànquia tindrà aquesta regulació junt amb l´aparell excretor.

· Els òrgans excretors dels crustacis reben el nom de glàndules verdes i aboquen al tercer parell de maxiles. Excretaran la orina ( a  aigua dolça la concentració externa serà més elevada que la concentració interna i serà molt diluïda; a aigua de mar, es dóna la deshidratació de l´individu i serà molt concentrada). Els productes nitrogenats seran l´àcid úric, urea i NH3. Els individus aquàtics poden excretar NH3 perquè es dilueixen a l´aigua perquè és menys costós, que prové de la desaminació dels aminoàcids.

Sistema circulatori

El sistema circulatori és obert. Tots els artròpodes tenen el sistema obert perquè la sang banya directament els teixits, formant llacunes hemocèliques. No hi ha vasos.

Tots els artròpodes tenen el celoma reduït. Tenen la cavitat general del cos, que és l´hemocel, que conté hemolinfa.

L´hemolinfa conté cèl·lules blanques (hemòcits). La seva funció és la de defensa. Els aràcnids generalment no tenen pigment. Els crustacis tenen pigment respiratori, que els permet transportar O2 als teixits (hemocianina: és blava i enlloc de Fe té Cu).

Els aquàtics respiren a través de brànquies i necessiten algú que transporti l´O2 cap a tots els òrgans.

Els aràcnids, insectes... tenen un sistema traqueal que els arriba a injectar l´O2 dins de les cèl·lules.

Els aquàtics tenen pigment i els terrestres no.

La quantitat d´O2 a l´aigua és en funció de la temperatura (com més temperatura, menys oxígen). A 10ºC, el volum d´O2 a l´aigua és de 10 ppm mentre que al terra és de 260 ppm. Els animals aquàtics necessiten pigments transportadors pel poc nivell d´O2 que hi ha a l´aigua.

A l´estiu, a temperatures altes, el quoficient de dissoluci´d´O2  a l´aigua és menor.

Alimentació

Els crustacis són carnívors. S´alimenten de cucs, peixos o larves de peixos.

La boca no té peces bucals (dents). L´animal té estructures adaptades a ingerir l´aliment, però no a triturar-lo.

Tenen l´estòmac dels decàpodes; els més carnívors, tenen l´estòmac dividit en 2:

     -Una part amb dents calcàries per triturar l´aliment (molí gàstric).

     -La part posterior de l´estòmac d´un decàpode conté una sèrie de replegaments estomacals que actúen com a filtre i només deixen passar a l´intestí les peces petites. És absorbit a nivell intestinal.

Els crustacis que no són carnívors són els crustacis sèssils (cirrípedes), que són filtradors.

El SN és hiponeuric (està situat ventralment). Igual que els anèl·lids són segmentats ( hi ha una cadena ganglionar segmental amb un parell de nervis segmentats). De cada nervi sortirà una rama que control·la el moviment de les potes.

També tenen un collar o anell periesofàgic, que control·larà l´excrecció i l´osmoregulació.

El SNC és un gangli superior o supraesofàgic que controla l´ull.

Tenen ulls compostos (crustacis i insectes). Està format per varies subunitats funcionals (ommatidi). És una unitat funcional de visió.

Poden arribar a tenir 1000 omatidis (als crustacis) i 6500 (als insectes). Cada un d´ells forma imatges.

La còrnea (part més externa) és un troç de cutícula no pigmentada (és transparent) i deixa passar els fotons (llum).

Per veure la imatge, per sota tenen cristal·lins cònics. Per sota tenen cèl·lules estimulades per la llum (cèl·lules pigmentàries de la retina) Són cèl·lules fotorreceptores apilades l´una sobre l´altre, que són fotosensibles. Estaran inervades pel nervi cerevroid supraesofàgic. El cervell formarà la imatge. Tenen visió diurna i nocturna.

Hi ha 2 mecanismes:

1. Aposició: durant el dia està acostumat a la visió diurna i cada omatidi està envoltat per pigment fosc (tota la paret de l´omatidi). El raig travesa la còrnea, és refractat per la lent i el raig refractat xoca contra la paret pigmentada de l´omatidi. L´únic omatidi que veurà el punt serà la retina que estigui al davant del punt. Els objectes es veuen a trocets i la imatge es forma al cervell per aposició. La imatge és totalment nítida perquè cada retina té una lent.

2. Superposició: la intensitat de la llum és molt baixa i les retines necessiten ser estimulades per la màxima llum. Els pigments fotosintètics llisquen i es separen. El pigment pròxim a la retina va ca a baix i el pigment distal anirà cap a dalt. Cada punt és vist per totes les retines. La imatge es veurà superposada. Són borroses.

Reproducció

Generalment la majoria dels crustacis són dioics. Hi ha mascles i femelles. Presenten estructures copuladores. De vegades, presenten dimorfisme sexual.

Artèmia, al mascle presenta pinces per atrapar la femella durant la còpula.

El grup que no serà dioic són els cirrípedes. Són organismes monoics i presenten fecundació creuada. És avantatjós per introduir viabilitat dins l´espècie.

La majoria de crustacis incuben els ous. Les Dàfnies tenen cavitats o bosses dorsals. Els copèpodes presenten sacs ovígers (cambres incubadores d´ous). Majoritàriament són paràsits.

Si un animal aquàtic està infectat per copèpodes, a les brànquies i a la part més dorsal tenen 2 sacs, perquè s´alimenten dins déll de sang i teixit.

Els ous els transporten mitjançant els cleòpodes de l´abdomen. Quan l´ou eclosiona, dóna larves aquàtiques de vida lliure.

La Nautius presenta 3 parells d´apèndixs amb funció natatòria. El grup que presenta els estadis de Nautius dins de l´ou són els més evolucionats. No tenen larva Nautius, es desenvolupa dins de l´ou. Aquests són els decàpodes. Quan l´ou eclosiona, ja surt un individu juvenil semblant a l´adult, que només mudarà, creixerà i augmentarà el nombre de segments del cos. El nombre de mudes és de 10 a 30 segns l´espècie.

Els més evolucionats dins dels decàpodes són els aquàtics d´aigua dolça (cranc de riu). Tots els estadis es donen dins de l´ou. Quan eclosiona l´ou, ja surt un juvenil. L´única diferència és que no té els òrgans sexuals desenvolupats. No tenen estat larvari i el desenvolupament és embrionari.

Les mudes venen controlades hormonalment. L´ull d´un decàpode és pedunculat. És important perquè el peduncle ocular conté una glàndula endocrina que s´anomena òrgan X. Està format per cèl·lules neurosecretores endocrines, que abocaran l´hormona a l´hemolinfa. Sintetitza l´hormona inhibidora de la muda (HIM). També intervé l´òrgan Y. L´òrgan Y es troba al voltant de la musculatura que envolta les mandíbules. És un òrgan secretor i segrega la hormona de la muda (s´anomena ecdisona) i dón lloc a l´ecdisia.

L´ecdisona és una hormona de tipus esteroid, derivada del colesterol.

La HIM inhibeix l´òrgan Y i no segrega ecdisona. Quan es dóna un estímul ambiental (canvi de temperatura, fotoperíode...) s´estimula el SNC (gangli supraesofàgic) i s´inhivirà l´òrgan X. No es produeix HIM fins que són tan baixes les concentracions que deixen d´inhibir l´òrgan Y i es comença a produir ecdisona, que estimula les glàndules de l´epidermis que produeix fluid de muda, que farà desaparéixer l´esquelet per fer aparéixer un altre.

En aqüicultura s´estimula amb temperatura i fotoperíode i, quan s´està a punt d´obtenir individus, es talla el peduncle ocular.

SUBTIPUS UNIRRAMIS

Hi ha vàries classes:

-Classe quilòpodes: centpeus.

-Classe diplòpodes: milpeus.

-Classe hexòpodes (insectes): sis peus.

Tenen èxit evolutiu perquè s´han descrit 1 milió d´espècies diferents. Les raons de la gran diversitat és que han colonitzat tots els ambients. Són petits perquè tenen un exoesquelet i no poden suportar gran pes.

Molts són paràsits. Dins del grup hi ha hiperparàsits (paràsits de paràsits). Tenen ceres que recobreixen el cos de l´insecte, que eviten l´evaporació de l´aire per no deshidratar-se.

Per no perdre aigua per dins, serà una orina sòlida. L´excrecció nitrogenada és a abse d´àcid úric. S´excretarà per l´anus i els tubs excretors poden arribar a centenes. Aboquen a nivell de la tràquea i de l´aparell digestiu (tubs de Malpighi).

La fecundació és interna en la majoria d´insectes per evitar que els ous tinguin problemes de deshidratació. Els ous seran molt rics en vitel, disposat al centre, a diferència de les aus, que tenen el vitel a un pol de l´ovocel·lula. Són centrolecítics i tenen, per evitar la desecació, una closca protectora.

Alguns insectes no s´han pogut independitzar de l´aigua perquè les larves són aquàtiques (mosquits). Per evitar-los:

-Insecticides: poden ser tòxics ecològicament, a més, cada cop es fan més resistents.

-Atac ecològic a les larves aquàtiques, mitjançant oli, desecant, mitjançant un peix que s´alimenti exclussivament de larves de mosquit (Gambussia).

IMPORTÀNCIA ECOLÒGICA DELS INSECTES

Els insectes poden ser dividits de forma simple en “beneficiosos” i “perjudicials” per l´espècie humana.

Els benefciosos ajudaran a mantenir l´ecosistema (polinitzadors de dues de les terceres parts de les plantes amb flor (angiospermes). També són importants a l´apicultura (Apis melifera).

TOTA ESPÈCIE ESTÀ DEFINIDA PELS DOS NOMS (GÈNERE I ESPÈCIE).

El cultiu del cuc de seda, la sericultura, cultiva el Bombix bombix.

Els perjudicials poden ser:

-Per l´agricultura: plagues de diferents tipus d´insecte (llagostes, papallones...).

-Per la salut humana i animal: la Glossina transmet el Trypanosoma (malaltia de la son). El gènere femení  de Anopheles transmet la malaria mitjançant el Plasmodium (apicomplexe). El tifus és transmés pel Rickettsia a través de les paparres o puces. La peste bubònica és causada pel bacil Yersinia transmés per puces i mosquits.

Es pot lluitar biològicament mitjançant paràsits (nemàtodes).

També l´enginyeria genètica, ajuda mitjançant mascles estèrils, que fan reduir la població.

CARACTERÍSTIQUES COMUNES

Els insectes tenen sempre 3 tagmes ben definits: cap, tòrax (3 segments) i abdomen (4 segments).

Al cap hi ha 2 ulls compostos amb molts omatidis i col·locats lateralment. A la zona frontal del cap tenen 3 ocels que li permeten diferenciar contrastos de llum sense formar imatges.

Tenen un parell d´antenes.

Tenen peces bucals o apèndixs que són molt diversificats segons el tipus d´alimentació de cada grup. El tòrax té 3 segments i tindrà un parell de potes per segment. Les potes estan molt ben adaptades. També portaran 2 parells d´ales, excepte els dípters (mosques), que tenen un parell.

La majoria tenen a l´abdomen estructures copuladores (oviscapto per copular i posar els ous).

La puça presenta un exoesquelet molt poc esclerotitzat que serà molt elàstic. El sistema de propulsió és mitjançant les  davanteres i s´enganxa al terra. Quan es deixa anar, surt disparada.

MODIFICACIONS DE LES PECES BUCALS

Les peces bucals que són comunes a tots els insectes són un parell de mandíbules i 2 parells de maxiles. Depenent de l´alimentació, tindrà la mandíbula dentada.

Al cap només es veu el palp, però la part de dins de la maxila és protegida per una prolongació de l´exoesquelet del cap. Les segones maxiles es fusionen en forma de llavi.

També tenen una estrcutura protectora que és el labrum. Aquest labrum protegeix totes les peces bucals. L´hipofaringe és una prolongació de la faringe.

Tots tenen 3 parells de peces bucals, estructura protectora i boca prolongada.

El mosquit tindrà una saliva amb anticoagulant, els hirudinis (anèl·lids) també.

Les papellones tenen el labrum enrotllat.

La mosca segrega saliva amb enzims i amb l´esponja l´humiteja i s´alimenta.

 

Els insectes no porten apèndixs i estan constituïts per 11 segments a l´abdomen. L´estructura de l´abdomen que es va repetine és un parell d´orificis per segments, per on entrarà l´aire a les tràquees.

Els insectes són individus perforats. L´aire entra pels espiracles (foradets repetits 2 parells per segment abdominal) i entren a les traqueoles, que no tenen quitina i són molt fines i es difonen directament a les cèl·lules.

Els insectes amb molta activitat presenten sacs reservoris d´O2. Els mecanismes que permeten l´entrada d´aire han de fer el buit mitjançant pressions negatives internes. Fan el buit a dins perquè la tràquea porta O2 a les cèl·lules, deixant anar CO2 dissolt per l´hemolinfa que banya totes les cèl·lules en forma d´ió bicarbonat CO3H. La sortida d´aire és mitjançant la contracció de la musculatura de l´abdomen de l´insecte.

Reproducció

La majoria dels insectes són dioics (mascles i femelles). La majoria són terrestres i la fecundació serà interna per evitar la deshidratació dels ous. Malgrat que la majoria són dioics, alguns poden reproduir-se partenogenèticament (desenvolupament d´un òvul sense ser fecundat per 1 espermatozoide). Ex: insectes socials (himenòpters: abelles, que tenen vol nupcial=hime), tenen divisió de treballs. A un rusc pot haver de 60.000 a 700.000 abelles dividides en 3 castes principals amb una funció:

-Una femella fèrtil (reina): amb funció reproductora.

-Femelles no fèrtils (obreres): Cuiden els ous, els alimenten, defensen el rusc, airegen el rusc, netegen, fan cera, busquen aliment...

-Mascles fèrtils (zanganos o borinots): amb una única funció reproductora i després moren.

 

Les larves es poden alimentar:

-Mitjançant aliment ric en àcid pantotènic (secrecció salivar de les abelles obreres, forma part de l´acetil Co-A, mel, polen...) Dóna reines. Lluiten entre elles i queda la més fortam que inicia el vol nupcial. La reina emmagatzema els espermatozoids del borinot a l´espermateca i torna al seu rusc, on es dóna la fecundació dels òvuls de la reina pels espermatozoids (òvuls diploids) donen femelles i seran obreres o reines.

Quan s´acaben es espermatozoids, la reina segueix posant òvuls que es desenvolupen partenogenèticament (òvuls haploids) i donen mascles.

-Mitjançant polen: obreres

Els tres esdeveniments més importants que han afavorit l´èxit dels insectes són:

1. Aparició d´ales: han colonitzat altres ambients o medis. Dels 24 ordres d´insectes que hi ha actualment, 22 tenen espècies amb ales. Els insectes amb ales són els pterigots. Els que no tenen ales són els apterigots.

2. Plegament de les ales: tenen articulacions a les bases de l´ala que les permeten replegar. Els insectes que encara no pleguen les ales són els espiadimonis (libèlules).

3. Aparició d´una metamorfosi complerta: que va donar lloc a la disminució de la competència intraespecífica per l´aliment, s´aconsegueix  de manera que els juvenils s´alimentin de coses diferents dels individus adults.

Les ales són replegaments de l´exoesquelet (quitina i escleroproteïnes) molts fins i dins de l´ala hi ha tràquees, nervis i llacunes hemocèliques (per circular l´hemolinfa). Hi ha 2 tipus:

· Vol directe: Hi ha un nervi específic que controla el vol de l´ala. Es necessita 1 estímul per cada batec.

· Vol indirecte: No està control·lada per cap nervi. El moviment de les ales és produït per deformament del tòrax (musculatura dorso-ventral i musculatura longitudinal). Quan la part dorsal del torax baixa, l´ala puja. Es fa quan el tòrax s´infla i es desinfla mitjançant la musculatura. Les 2 ales són fixes i rígides al cos de l´abdomen. Per un impuls es poden presentar diferents contraccions. La majoria dels insectes tenen vol indirecte.

Els insectes més primitius no tenien ales, no tenien metamorfosi. Són els ametàbols (peixet de plata). La única diferència entre l´adult i el juvenil serà l´aparell reproductor.

L´aparició de la metamorfosi (metàbols: tots amb ales) fa que pugui ser de 2 tipus:

-Els més primitius, amb una metamorfosi gradual o incomplerta (hemimetàbols). Ex: Santmartí o libèlula. Els juvenils són ninfes i no tenen ales. Les ales es formen com evaginacions del tegument (són exopterigots).

-Els més avançats amb metamorfosi completa (holometàbols). No hi ha competència per l´aliment entre les larves (orugues) i adults. Les orugues no són cucs, sino artròpodes. Tenen un SN molt reduït i sobretot tenen desenvolupat el sistema digestiu (boca molt desenvolupada i tracte digestiu molt desenvolupat. L´estadi que causa més problemes per l´agricultura són les orugues. Els adults són beneficiosos com a polinitzadors i pèrjudiquen com a vectors de malalties. La larva, per control endocrí, entra en metamorfosi i s´envolta en seda (cucs de seda) o escleroproteïnes que ella fabricai forma un capoll que rep el nom de pupa. Dins del capoll hi ha la transformació de la larva (destrucció de tots els teixits existents excepte els discs invaginals, que són totipotents)) i després es desenvoluparà l´individu adult, totalment diferent que s´anomena imago.

Està control·lat per 2 hormones: 1 hormona de neurosecrecció (les cèl·lules nervioses elaboren i excreten les hormones a l´hemolinfa: serà l´hormona juvenil que manté els caràcters larvaris). És un àcid de cadena hidrocarbonada llarga (secrecció interna).

Hi ha una glàndula exocrina (glàndula protoràcica), que es troba als primers segments del tòrax i segrega l´ecdisona (hormona de la muda i metamorfosi als artròpodes). És un esteroid.

La metamorfosi és la interacció de les 2 hormones. Quan l´individu és juvenil es segreguen les 2 i l´hormona juvenil inhibeix l´ecdisona. Cada cop sintetitza menys hormona juvenil.

A mesura que baixa la concentració d´hormona juvenil, l´ecdisona és cada cop menys inhibiti cada cop va acumulant més ecdisona. Fins que la concentració d´hormona juvenil al plasma  s´anul·la i, aleshores, es dóna la metamorfosi.

Classificació del grup

Tipus: artròpodes.

Subtipus: Unirramis.

Classe: Insectes o hexàpodes.

Subclasse:

     - Apterigots (sense ales). Ordres:

                 + Peixet de plata

     - Pterigot. Superordres:

                 + Exopterigots (metamorfosi incomplerta o gradual = hemimetàbol).

                 + Endopterigots (metamorfosi complerta = holometàbol).

Dins dels exopterigots hi ha diferents ordres:

· Ortòpters: llagostes, grills, santmartins.

· Anoplucs: polls (s´alimenten de fluids interns perquè produeixen toxines i després actúan com a vectors de malalties).

· Hemípters: xinxe, pulgó... s´alimenten dels vegetals i tenen aparells digestius importants.

Dins del endopterigots hi ha diferents ordres:

· Coleòpters: escarbats.

· Lepidòpters: papallones.

· Dípters: mosques (1 parell d´ales).

· Sifonàpters: puces.

· Himenòpters: abelles.

Jueves, 9 Mayo, 2002 23:10

E-VETERINARIOInicio.

VETERINARIOS@OLE.COM