EVOLUCIÓ
I FUNCIÓ DEL COMPORTAMENT SEXUAL
La fisiologia
de la conducta s´encarrega dels mecanismes de control.
L´ecologia
s´encarrega de la funció i evolució de la conducta.
SISTEMES
D´APARELLAMENT
Són problemes
relacionats amb l´endogamia. Els sistemes d´aparellament són el nombre de
parelles sexuals de cada individu. En funció del criteri hi ha 4 sistemes
d´aparellament i cadap espècie utilitza bàsicament 1.
· Monogamia:
dins de la població, cada mascle s´aparella només amb 1 femella i, a l´inversa.
Quan hi ha animals estrictament monògams, la quantitat d´individus reproductors
és la quantitat total d´individus.
· Poliginia:
cada femella s´aparella només amb 1 mascle, però ns pocs mascles s´aparellen
amb moltes femelles i hi ha una sèrie de mascles que no s´aparellen amb cap
femella. No tots els individus adults són individus reproductors.
· Poliandria: és
el menys extés als animals. Cada mascle s´aparella amb 1 femella. Hi ha unes
quantes femelles que s´aparellen amb varis mascles i hi ha un grup de femelles
que no s´aparella. No tots els adults són reproductors.
· Promiscuitat
sexual: Cad mascle s´aparella amb varies femelles i a la inversa. Tots els
individus adults són productors.
A les aus, hi
ha un predomini absolut de la monogamia. El 90% d´espècies són monògames.
Després hi ha unes poques espècies poligíniques i molt poques poliàndriques.
Als mamífers la
monogamia és gairebé excepcional. Només hi ha a algunes espècies de primat,
alguns carnívors i alguns rossegadors. La majoria de mamífers utilitza la
poligínia.
A un sistema
poligínic, la competència sexual és més intensa a un sexe (masculí) que a
l´altre. Els mascles de les espècies poligíniques estableixen unes relacions
jeràrquiques de manera que només els mascles més dominants tenen accés a les
femelles.
La posició que
un mascle ocupa a la jerarquia depén del pes del mascle. A molts sistemes
poligínics, només es poden reproduir els mascles amb un pes més gran. Al llarg
de l´evolució, el pes dels mascles va augmentant.
Al llarg del
procés evolutiu, el resultat és que a les espècies poligíniques es dóna un
dimorfisme sexual. El dimorfisme sexual s´expressa entre el quocient del pes
del mascle i femella de la mateixa espècie. Es troba:
Hi ha espècies
a les que el dimorfisme sexual pot arribar a 2´5 a algunes foques. Les espècies
monògamens tendeixen a tenir el dimorfisme sexual més baix i les espècies
poligíniques solen tenir el dimorfisme sexual més alt.
Al gos i llop
el dimorfisme sexual es trobaria al voltant del 1´1.
A la vaca,
ovella i cabra, estaria al voltant del 1´4-1´5. Es troben a l´extrem alt del dimorfisme sexual perquè gairebé tots
els ungulats són poligínics.
El mecanisme
fonamental té a veure amb la corba de creixement. Les femelles creixen fins que
arriben a la maduresa sexual, mentre que ells mascles segueixen creixent varis
anys després d´haver arribat a la maduresa sexual.
A les aus, que
són majoritàriament monògames, no hi ha dimorfisme sexual. A algunes espècies
el mascle i la femella no es poden distingir (lloros, cacatues,...)Es pot
determinar mitjançant el genotip de les plomes (ZZ al nascle i ZW a la
femella). Hi ha excepcions: les poques aus poligíniques sí que presenten
dimorfismes sexual. Ex: gallinàcees i faisans.
Els
rapinyaires, encara que són monògames, mostren un dimorfismes sexual invertit
(femelles >> mascles).
Endogamia
Es parla
d´aparellament entre individus que
estan emparentats. El problema que té és que pot tenir conseqüències negatives
a la major part d´espècies. La principal conseqüència és que augmenta la
mortalitat perinatal (al voltant del naixement), augmenta el risc d´abortament
al final de la gestació i augmenta la mortalitat de les cries.
Hi ha algunes
espècies que sempre s´han trobat a àrees restringides i que l´endogamia no té
cap efecte sobre elles.
Al llarg de
l´evolució han aparegut mecanismes per evitar l´endogamia. Són bàsicament 2:
-Dispersió prepuberal: a la major part
d´espècies animals hi ha un sexe que, abans d´arribar a la pubertat, abandona
el lloc on ha nascut, disminuint la probabilitat de que es produeixin
creuaments entre parents. A les aus es dispersen les femelles. Als mamífers es
dispersen els mascles ( a alguns depén dels efectes organitzadors dels
andrògens).
-Sistemes per reconéixer el parentesc:
afecta molts aspectes del comportament social i als mecanismes de selecció de
la parella sexual.
La teoria de
l´endogàmia òptima ens diu que els animals tendeixen a evitar els aparellaments
amb individus molts propers genèticament i individus molt allunyats
genèticament. Molts animals mostrarien preferències per aparellar-se amb
parents llunyans. La part de la gràfica en la que els animals són molt
allunyats genèticamet no s´entén perquè no es volen aparellar.
Hi ha
situacions en la que aquests mecanismes no es puguin donar. La dispersió prepuberal
no es pot donar a poblacions aïllades.
La selecció de
la parella sexual no es podrà donar a poblacions molts petites. Les poblacions
seran particularment petites en funció de l´àrea disponible però també en
funció de l´espècie, si hi ha animals grans, la població serà més petita, també
depén el tipus de dieta
(herbívors>carnívors) i depenent del sistema d´aparellament ( a les
poligínies és més petita). Sobretot es donen a les espècies d´ossos.
Es pot evitar
la desaparició de carnívors grossos a les reserves d´aquí a 100 anys
mitjançant:
-Comunicació de les reserves o parcs
nacionals mitjançant corredors per la
fauna, que permetrien la dispersió i el descens de la monogamia.
-Translocacions: agafen individus d´un lloc
i els transporten a altre lloc.
-Reintroduccions: agafen individus nascuts
en captivitat per donar variabilitat genètica.
Un de cada 4/5 vertebrats es troba en
problemes d´extinció inmediat. Sobretot a peixos (1/3 part) i mamífers
(1/4). A les aus, 1 de cada 10.
Inicio.
 |
